Canvi d'ubicació

Ja fa un cert temps que no escric res en aquest blog perquè m'han obert un al Directe. A partir d'ara trobareu tots els meus textos allà clicant sobre l'entrada que conté la meva fotografia o directament a través de l'Indirecte. Us espero!

Complicada supervivència

Imagineu-vos que sou una adolescent i que viviu en una comunitat menonita, per la qual el màxim de bo que us depara la vida és la mort. Seductor, oi? Això és el que li passa a la Nomi, protagonista de Complicada bondad de Miriam Toews (Anagrama).

La literatura procedent de Canadà és força desconeguda pels lectors peninsulars. Amb l'excepció del recentment guardonat Robertson Davies, Alice Munro, Margaret Atwood i pocs més, gairebé desconeixem la producció editorial d'un país tan gran com Canadà.

Complicada bondad ha estat guardonada amb un premi molt semblat al Premi Llibreter: el Premi al millor llibre de l'any atorgat pels llibreters canadencs. Es tracta de la primera novel·la d'aquesta autora publicada a Espanya, tot i ser la seva tercera obra.

Sento una especial debilitat pel Canadà. Des que hi vaig estar penso que és un país ideal per viure-hi si oblidem que a l'hivern poden arribar a unes temperatures esfereïdores per aquells que estem acostumats al clima mediterrani. Els dies que hi vaig passar em van fer quedar-me amb la impressió de trobar-me amb un país tolerant, molt més que no pas Espanya, per exemple. No és estrany que hi hagi moltíssima immigració procedent de molts indrets del món, amb la clara excepció del països amb climes càlids, esclar. Potser per aquesta raó comunitats com els menonites i els amish van triar Canadà com un dels indrets on establir-se quan fugiren de les persecucions religioses a Europa.

Toews, amb humor, ens fa partíceps de l'angoixa vital que una jove amb els mateixos interessos que la resta de joves de la seva edat, pot experimentar en una comunitat tan petita, regulada i castradora com la seva. Encara pitjor si el líder espiritual és el teu oncle i la teva germana un dels membres més díscols de la comunitat.

En una comunitat així, qualsevol intent de particularitzar-se dins de la massa és una font de problemes. Les opinions lliures, els sentiments individuals, les relacions amb els altres més enllà d'allò establert com a correcte i saludable... L'ombra del pecat és l'element regulador i coercitiu que aglutina tota la comunitat. Nomi no és idiota, però, i sovint es demana sobre l'arbitrarietat amb què s'estableix que és pecat i que no ho és.

No crec que sigui una novel·la excepcional com sí que ho és Arthur i George de Julian Barnes i de la qual parlaré més endavant, però si una bona oportunitat per conèixer que s'hi cou dins d'aquestes petites comunitats, l'existència de les quals trobem anecdòtica.

Poetes a Nova York

Un fet rellevant per a la literatura catalana ha passat relativament desapercebut per bona part de la població. Els dies 23 i 24 de març hi va haver un recital de poesia catalana traduïda a l’anglès al Baryshnikov Arts Center de Nova York amb tres rapsodes de luxe: Lou Reed, Patti Smith i Laurie Anderson. La iniciativa ha estat duta a terme per l’Institut Ramon Llull a través de les jornades Made in CataluNYa.

Per què aquest esdeveniment és important? Indubtablement perquè tres personalitats rellevants de la cultura nord-americana han donat veu a tot un seguit de poetes completament desconeguts no tan sols pel poble nord-americà, sinó que també per bona part del català. Que la poesia és un gènere la popularitat del qual es troba en franca decadència no crec que ho dubti ningú. Per aquesta raó és important fer actes públics que aconsegueixin tornar-la a embolcallar amb l’aureola màgica i transcendent que ha tingut durant bona part de la història de la humanitat. A més, el fet que en una ciutat amb una comunitat artística i intel·lectual tan important com Nova York la poesia catalana hagi estat protagonista per un dia, la fa una mica menys invisible.

Evidentment amb aquest acte no es llegiran molts més llibres de Ferrater, Foix, Palau i Fabre, Marçal… Principalment perquè l’espai natural d’aquests són els Països Catalans i sembla que la lectura preferida dels catalanoparlants són els monòlegs de Buenafuente. Allò que importa és que la poesia catalana, per unes hores, ha tornat a entrar a l’Olimp de l’alta cultura, el lloc on sempre ha merescut ser.

M’hauria agradat ser-hi i escoltar a en Lou Reed tot enfundat en cuir negre recitar els poemes de Gabriel Ferrater. Trobeu que hi pot haver un rapsode més suggeridor que aquest pels seus poemes? Potser sí, però ara mateix no se m’acudeix cap altre.

Aquell cap de setmana mitja Catalunya plorava literalment el comiat de Lluís Llach. De vegades sembla que volem definir Catalunya a través de tot allò que perdem o que creiem perdre. Llach deixarà d’actuar en directe, però ens continua quedant tota la seva producció, la qual és molt extensa. De la mateixa manera ens queda tota l’obra dels poetes catalans. Què se n’ha fet d’Espriu qui va ser tan llegit durant una etapa del Franquisme? La mort d’un autor no ha d’implicar necessàriament la mort de la seva obra. O és que després de la mort física el castigarem nosaltres amb la veritable mort: l’oblit?

Mai aconseguirem donar a conèixer la nostra literatura si ni tan sols la llegim nosaltres. El millor que ha donat la literatura catalana ha estat la poesia. La tenim a tocar, al nostre costat, i ni tan sols fem el gest de mirar-la. Potser serà necessari que vinguin de fora per ensenyar-nos el tresor que tenim a casa nostra.

Un gènere maltractat

Darrerament el còmic, a través del subgènere de la novel·la gràfica, ha trobat un lloc en els suplements literaris dels principals diaris espanyols. Ja era hora que això passés. Aquest fet però, no ha estat possible fins que les editorials no han imitat el format habitual de les novel·les. Les obres de qualitat sempre hi han estat.

Aquesta aparició comportarà un augment de les vendes? Si ho tenim en compte a partir del criteri de visibilitat, probablement sí però a llarg termini. És evident que hi ha tota una borsa de lectors de novel·les que desconeixen l'existència d'aquest tipus d'obres i que s'hi poden sentir atrets. Potser ara sols cal que el doctor Gregory House surti amb una novel·la gràfica a les mans.

El còmic s'ha posat de moda? No. Fins que no se l'equipari amb igualtat de condicions i sobretot de qualitat amb la resta de gèneres literaris, l'aureola de subproducte cultural marginal que l'acompanya continuarà generant prejudicis entre els lectors potencials, que no són pocs.

Molts hem crescut llegint tebeos de l'escola Bruguera. Jo mateixa. Per què vam deixar de llegir còmics quan vam entrar en l'adolescència? Més o meys pel mateix que vam deixar de llegir llibres: hi havia altres alternatives d'oci. Tanmateix, hi ha gent que torna a la novel·la, però molts lectors de còmic és perden i la raó és altra vegada el prejudici cultural. Es considera que el còmic és una lectura per a nens o frikis amb ulleres, cabell llardós i acné.

Avui s'ha publicat al BOE l'aprovació del Premi Nacional de Còmic. Esperem que aquest pas serveixi per a dignificar un gènere històricament maltractat.

Auster ja no és el que era

Potser hi ha gent que s'indignarà per l'afirmació que encapçala aquesta entrada, però no em puc reprimir. He llegit gairebé tota l'obra d'Auster, començant per El país de las últimas cosas, i he d'admetre que ja no m'agrada tant com al principi. Ho reconec, és un bon escriptor, domina les tècniques narratives i té una quantitat ingent de seguidors. Tanmateix, ha perdut l'alè inquietant que tenien les seves primeres obres com ara la ja citada anteriorment, La triologia de Nova York (La ciudad de cristal, Fantasmas i La habitación cerrada), El Palacio de la luna i La música del azar.

La inflexió ja es podia començar a apreciar amb Leviatán, tot i que per mi va fer-se evident amb Tombuctú. És possible que a mesura que s'ha anat fent gran, hagi fet un gir vers l'amabilitat. No se li pot retreure, però ha perdut tot allò que per mi el feia interessant. A Bogeries de Brooklyn, per boca del personatge d'en Tom, fa una mena d'homenatge a dos escriptors als quals sempre m'havia recordat i que molt possiblement són dos dels seus referents: Edgar Allan Poe i Franz Kafka. Per separat mai m'han tornat boja, però la síntesi que en feia Auster em semblava magnífica. Ja no queda res d'això.

No tot és dolent, però. Gràcies a l'Auster he descobert indirectament l'obra de la seva dona: Siri Hustvedt. No és massa coneguda a Espanya però que jo sàpiga se'n poden trobar cinc llibres a les llibreries i biblioteques, tots publicats per Circe: Todo cuanto amé, En Lontananza, Los , ojos vendados, El hechizo de Lily y Dahl i Una súplica para Eros. No us els deixeu perdre, si més no, Todo cuanto amé.

Al pot petit hi ha la bona confitura

Aquest refrany sembla el consol dels baixets, dels petitons… Rera el refranys s’amaguen les grans veritats de la saviesa popular.

Ahir al vespre vaig acabar la lectura d’El mercader de alfombras de Phillip Lopate. No en sabia res d’aquest autor i molt possiblement no m’hauria fixat en aquest llibre de no ser perquè l’ha publicat una editorial que per a mi ha esdevingut sinònim de qualitat: Libros del Asteroide. Des que la vaig descobrir amb la lectura de Las dos inglesas y el amor de Henri Pierre Roché he seguit més o menys fidelment el seu reduït catàleg i bones edicions. No sé qui és el responsable de la línea editorial d’aquesta petita empresa, però té un gust literari excepcional i molt d’encert a l’hora de triar llibres. A ell o ella li devem la recuperació de l’obra de William Maxwell (Vinieron como golondrinas que ja vaig ressenyar al mes de gener), el ja esmentat Las dos inglesas y el amor (dut a la gran pantalla per François Truffaut), Robertson Davies (guanyador amb El quinto en discordia del Premi Llibreter) i ara aquest El mercader de alfombras.

La novel·la té una trama sociològica que resultarà familiar a tots els barcelonins i també a la resta de catalans: l’especulació immobiliària. Ambientada a la Nova York dels anys vuitanta, ens descriu el drama personal del personatge principal Cyrus Irani, propietari d’una botiga de catifes a qui li tripliquen el preu del lloguer del local. Aquesta situació el condueix irremeiablement cap a la crisi econòmica que l’obligarà a prendre decisions de futur i a renunciar a la vida tranquil·la que havia dut fins aquell moment.

Aquest és sols un petit resum que ens permet situar-nos en el context social de la novel·la, però a mi m’ha fet recordar tot el que ha passat i encara passa amb el comerç tradicional de Barcelona, les llibreries que han hagut de tancar per aquesta raó com la Cinc d’Oros i l’empobriment general del teixit comercial de les ciutats, en les quals no sols treballem sinó que també vivim

El passat dissabte, l’escriptora Marta Sanz comentava en un article d’opinó del País com totes les grans ciutats europees semblen clòniques. A totes hi ha les mateixes botigues de roba, discos, cadenes de restaurants, llibreries, etc. Molts ho atribueixen a la globalització, però l’especulació urbanística hi té molt a veure. El preu dels lloguers és tan abusiu que un emprenedor qualsevol amb moltes ganes i il·lusió no pot fer-hi front i per això tots els carrers importants de les principals ciutats estan plens de Burger Kings, Zaras, Mangos, MacDonalds, FNACs, Virgins…

Però no era d’això que volia parlar, sinó lloar la tasca editorial que està duent a terme una petita editorial, Libros del asteroide, demostrant que el bon gust i la feina ben feta es pot dur a terme amb petits pressupostos. Els lectors ens podem considerar afortunats de totes aquestes petites iniciatives editorials que estan sorgint a l’ombra de la concentració editorial. Petites editorials com la ja citada Libros del Asteroide, Gadir, Minúscula, Funambulista, Meteora, Angle i moltes altres aconsegueixen que les prestatgeries de les llibreries no siguin un paisatge tan desolador com el dels carrers comercials de les principals ciutats de la Vella Europa.

La primera vegada

No us heu demanat mai quin va ser el llibre que us va obrir les portes a la literatura? Jo ho recordo molt bé. Acabava de fer quinze anys i estava passant el dia 24 de juny a casa meva una mica refredada. La nit anterior havíem passat la revetlla de Sant Joan a casa d'un amic meu on hi havia una piscina i ens vam estar banyant. Evidentment vaig agafar un refredat d'0aquells d'estiu que em va durar força setmanes. Aquell memorable dia 24 em vaig llevar tard perquè me n'havia anat a dormir tard i em vaig despertar amb el cap enterbolit. No m'entengueu malament, no era ressaca (tenia quinze anys de llavors!) sinó una galipàndria que maldava per fer-se evident.

Així que vaig optar per quedar-me al llit. Estava de vacances (tot i que tenia les matemàtiques de 1r de BUP pel setembre) i com que no sabia què fer em vaig començar a llegir el darrer llibre que m'havia regalat el meu pare per Sant Jordi aquell any 1994.

El llibre en qüestió era Esmorzar a Tiffany's de Truman Capote en una edició de Columna Jove a la portada de la qual apareixia la imatge canònica d'Audrey Hepburn vestida de vellut negre i amb un collaret de perles. (Suposo que és per aquest motiu que el meu pare em va comprar el llibre. Dubto molt que sabés qui era Truman Capote.)

A partir de llavors ha estat un no parar. Recordo amb molta tendresa aquell llibre tot i que no és ni de lluny un dels meu preferits. He trigat més de deu anys en tornar a llegir un altre llibre de Capote, en aquest cas Música per camaleons traduït per Quim Monzó i publicat per Quaderns Crema. Conté un conte magistral “Taüts tallats a mà”, a banda d'una altre en què apareix una de les meves escriptores de capçalera: Willa Cather.

Des de llavors han seguit moltes lectures i lectures sobre lectures, però cap té el gust especial d’aquesta primera per allò de tast iniciàtic.