La caiguda del raïm

En picado, la darrera novel·la del cinematogràfic autor anglès Nick Hornby, ja és a les llibreries. Se’n farà una pel·lícula? És possible ja que es tracta d’una novel·la fàcilment adaptable, molt més que Alta fidelidad. Recordem que aquesta darrera va ser adaptada magníficament pel director anglès Stephen Frears. Tanmateix, no és d’adaptacions al cinema d’allò que vull parlar, tot i que mereixeria un extens article.
Vaig conèixer l’obra de Nick Hornby a través de Cómo ser buenos. Pel títol semblava un manual d’autoajuda, però tenia ben clar que es tractava d’una novel·la, tal com va passar també amb la molt recomanable Happiness de Will Ferguson.
Què tenen en comú totes les novel·les esmentades? Retraten el buit de l’home jove contemporani. Per jove entenem un mascle l’edat del qual oscil·la entre la trentena mal encarada (sí, allò de què encara vull tenir dret a comportar-me com un adolescent) i la quarentena estrenada. Homes solters emparellats que es plantegen la disjuntiva concloent d’acceptar que la seva parella actual serà la definitiva, que assumeixen que potser laboralment no han arribat on volien o que les coses no han estat tal com desitjaven (pensem en el personatge principal d’Alta fidelidad i la seva lamentable botiga de discos), que descarreguen les seves frustracions vitals en les seves parelles o companys de feina o que es troben en la voràgine productiva i comercial del capitalisme salvatge, en aquest cas aplicat al món editorial (Happiness).
En picado és més del mateix, tot i que l’amalgama de personatges és més variada. Quatre desconeguts coincideixen accidentalment la nit de cap d’any al terrat de l’edifici de Londres meca de tots els suicides de la ciutat. Evidentment no es troben allà per prendre el raïm plegats, sinó per llençar-se al buit. No ho fan i és aquí on arrenca la novel·la. La qüestió és que els quatre desconeguts decideixen autoajudar-se mútuament i posposen el suïcidi per uns quants mesos després. Què tenen en comú aquests quatre desconeguts? Un presentador de televisió en hores baixes per un escàndol sexual, una adolescent histèrica i agressiva, una dona de mitjana edat consagrada a l’atenció del seu fill disminuït i un jove que acaba de perdre grup de rock i xicota? Que se senten perduts.
És ingent la quantitat de llibres que tracten aquest sentir-se perdut en el món. Meursault, el personatge universal d’Albert Camus, ja s’hi sentia. Jo també m’hi sento i si demano que aquell de vosaltres que no comparteixi aquest sentiment aixequi la mà, no crec que en vegi gaires. Aquest sentir universal no crec que sigui característic d’aquest època tot i que els mitjans de comunicació de masses l’hagin universalitzat fins a la nàusea. Tenir camins ben clars i traçats poden convertir-nos en psicòpates socials deixant molts cadàvers pel camí, malgrat no haver assassinat mai a ningú. Els moments de decensís ens fan preguntar-nos fins a quin punt han sigut encertades les decisions que hem hagut de prendre, moltes vegades impel·lits per la força de les circumstàncies que ens envolten.
Les tristeses i desgràcies ho semblen menys si es viuen en companyia o les comparem amb les d’un altre. Ja se sap allò de “mal de muchos consuelo de tontos”. Avui dia 31 de desembre aquest llibre m’ha vingut al cap tot i que ja fa unes quantes setmanes que l’he llegit. No penso llençar-me del terrat de qualsevol de les dues torres Mapfre, però sí que m’agradaria que aquest 2007 tot just per estrenar i en el qual, parafrasejant a en Miquel Martí i Pol, “tot està per fer i tot és possible”, sigui millor que aquest 2006 que s’escola.

Dimonis a l'Ikea

Dissabte al vespre vaig anar a la Sala Beckett a veure Dimonis. No en sabia res de l'obra excepte que era d'un dramaturg suec, Lars Norén, i que la directora era la Lurdes Barba. Aquest va ser el motiu que em va fer decidir d'anar-la a veure. Fa ja temps que segueixo la carrera de Lurdes Barba com a directora teatral a banda d'actriu. Així que després de sopar en un restaurant mexicà enfilem Alegre de Dalt cap a la Beckett. En entrar a la sala veiem un gran espai obert, tipus loft, decorat amb la fredor d'algunes cases nòrdiques que em fa por creure. Aquest era l'escenari en què tindria lloc el partit de ping pong a quatre en què dos tenen les raquetes i els altres dos esdevenen les pilotes.
Una parella benestant esgotada per molts anys de relació sadomasoquista (Jordi Collet i Àurea Màrquez) que, incomprensiblement, no poden viure l'un sense l'altre, es queden sense plan una nit i conviden als veïns de la planta de baix (Daniella Corbo i Xavier Ripoll). Els darrers tenen dos fills petits i estan consagrats a la seva tasca de pares responsables. El combat esclata. Primer entre la parella sense fills assistint els altres dos com a espectadors atònits. Després, gràcies a la capacitat dels primers de treure el pitjor de si mateixos i dels altres, els altres dos s'acaben barallant i treient tots els draps bruts o dimonis que porten a dins.
Quan tot s’acaba sembla que un huracà hagi passat per la pulcra casa devastant tot el que ha trobat pel seu camí, sense que a primera vista sigui perceptible.
Les reminiscències de Qui tem a Virginia Woolf? d'Edward Albee són clares. Tal com diu la Clara Segura, a l’obra potser li manca dibuixar la raons biogràfiques per les quals els personatges senten aquestes pulsions destructives, fet que en l’obra d’Albee es pot deduir. A la Sala Beckett sempre fan una programació interessant i espero amb delit l’inici de la que preparen per aquest 2007 que s’acosta, consagrada a la dramatúrgia catalana contemporània.

Si menges una llimona sense fer ganyotes o un absurd que té molt de real

Després de sis anys de silenci, en Sergi Pàmies torna a les prestatgeries de les llibreries catalanes amb una novetat: Si menges una llimona sense fer ganyotes. El llarg silenci ha fet d’aquesta reaparició tot un esdeveniment. On ha estat en Sergi Pàmies tot aquest temps? A la televisió, a la ràdio, a la premsa... i escrivint el llibre.
El resultat d’aquests anys de feina és una obra condensada que pot semblar de lectura senzilla. A priori ho és, però hi ha moltes lectures entrelínies possibles i necessàries. De vegades, el lector no professional, és a dir la majoria de lectors, confonen la simplicitat amb l’escassa elaboració. Aquest és un error massa comú que cal corregir. Recordo dels meus anys d’estudiant a la Universitat Autònoma de Barcelona les paraules del professor Jaume Aulet segons les quals no hi ha exercici d’estil més complicat que aconseguir la simplicitat absoluta. Textos on no hi sobra res, però on hi és tot. Aquesta aparent simplicitat és la clau de l’èxit d’escriptors com en Quim Monzó i en Sergi Pàmies, però seríem injustos qualificant les seves obres de simples quan, de fet, són força complexes. La consecució d’un estil tan depurat requereix moltes hores de feina i molts fulls estripats a la brossa. I és que res no és més difícil que aconseguir un text d’esclatant senzillesa, aparent.
Però deixant de banda la gran tasca d’elaboració d’estil duta a terme per Pàmies, hi ha molts altres aspectes a destacar en aquesta recull de contes. Sergi Pàmies és un autor incisiu, agut, que sap posar el dit a la nafra i profundament pessimista en la seva concepció de la naturalesa humana. No creu en l’home o si més no en l’home actual. Esclar que motius no li’n falten. El recull és un retrat sense concessions de la vacuïtat de la vida contemporània, en el qual ens trobem amb narracions memorables com el de la curta vida d’una gota d’aigua (Com dues gotes d’aigua) la qual, malgrat sigui insípida, sembla preferible a la dels homes si la comparem amb la resta de contes. Pensem en contes com Sang de la nostra sang, Brindis o L’altra vida. Ens els tres ens descriu la decadència de l’home contemporani, ja sigui a través d’una nena que per sentir-se normal demana als seus pares que dissolguin el seu matrimoni feliç, una groupi de la literatura utilitza a l’autor per aconseguir publicar un llibre o un home que pateix una immensa solitud malgrat estar sempre acompanyat, reconeix que va necessitar morir-se per saber si algú l’estimava.
Tanmateix, els contes més interessants segons el meu punt de vista són La nostra guerra i Ficció, en els quals de manera indirecta ens parla de l’ofici d’escriure i, de rebot, ens fa comprendre què o com ha de ser la literatura segons el seu parer. Un parer que defuig l’artifici. No sols ens trobem davant del retorn esperat d’un dels escriptors més interessants i més poc autocomplaents de la literatura catalana actual, sinó que també ens trobem davant d’un dels millors comentaristes radiofònics i televisius del país.
Creuem els dits per no haver d’esperar sis anys més per llegir un nou llibre de Pàmies.

Perquè ella s'ho val

La literatura catalana sols funciona a Catalunya i molt sovint ni això. La producció és relativament extensa i hi ha alguns autors de qualitat. Però per què aquests no transcendeixen els límits del Principat? Si parlem d'Europa o de Nord-amèrica la resposta és ben senzilla: hi ha pocs lectors professionals que puguin llegir i valorar els textos originàriament escrits en llengua catalana. Freqüentment han de recórrer a la traducció castellana... pràcticament inexistent. Així doncs, en aquest cas el problema rau en la manca de traduccions al castellà.
Notables escriptors catalans han estat traduïts al castellà com ara en Quim Monzó, en Sergi Pàmies, l’Ada Castells... però les vendes d'aquests són escasses i creen un efecte dissuasiu a l'hora de plantejar-se de traduir altres autors. Els espanyols no estimen la nostra literatura? No, simplement crec que la desconeixen profundament. I la desconeixen perquè els mateixos catalans la infravaloren i, per tant, no la saben vendre ni promoure en el mercat dels drets de traducció ni en les poques revistes i suplements literaris que existeixen.
Aturem arbitràriament a deu estudiants universitaris d’una facultat de Lletres de qualsevol universitat barcelonina i demanem-los quin és el darrer llibre català que han llegit i quan ho varen fer. Probablement aquest serà un clàssic català que llegiren perquè era un possible objecte d'examen a la selectivitat. Quins autors catalans contemporanis coneixes? "Eh... Quim Monzó". La literatura catalana no comença ni acaba en Quim Monzó, per molt interessant que sigui la seva obra. Què en saben de Núria Perpinyà, Miquel Bezares, Eduard Màrquez, Blai Bonet, Emili Teixidor i molts d'altres? Per què bona parts dels lectors que lloen sense aturador Cien años de soledad de Gabriel García Márquez no s'han interessat mai per Camí de sirga de Jesús Moncada, ni tan sols a Catalunya? Perquè no saben que existeix. Si no pensem en la popularitat relativa, òbviament, de l'univers mític d'Obabakoak de Bernardo Atxaga, autor en llengua basca, molt abans que se'n fes la pel·lícula.
Existeixen prejudicis a l'Estat espanyol? És clar, però aquesta no és la resposta màgica que justifica totes les nostres faltes. No podem reivindicar la qualitat d'un conjunt d'obres si ni tan sols aquí es reconeix. Bona part dels escriptors més prestigiosos en llengua castellana són catalans: Manuel Vázquez Montalbán, Eduardo Mendoza, Javier Cercas (nascut a Extremadura però resident a Catalunya des de fa moltíssims anys i professor de literatura a la Universitat de Girona), l'interessantíssim i extraordinari Enrique Vila-Matas... Catalans, coneguts i valorats arreu de l'estat i alguns fins i tot a altres països europeus com ara França. Per origen també hi hauria d'haver un prejudici vers ells, però no existeix. Editors, periodistes, professors, bibliotecaris i altres professionals del món del llibre i de la literatura s'han cregut la seva obra, que al final és l'única cosa per la qual s'ha de jutjar a un autor.
El fet que la cultura catalana sigui la convidada d’honor a fires internacionals com la de Guadalajara i Frankfurt tampoc és la panacea que molts esperen. De fet, moltes vegades se’ns presenten aquests esdeveniments com un fi i no un mitjà. Les repercussions de la invitació de la cultura catalana a la Fira de Guadalajara no ha incrementat les vendes dels autors en llengua catalana a Catalunya ni la venda de drets de traducció d’una manera extraordinària. Ara això sí, molta gent va conèixer Mèxic de franc... de franc per ells, no pels contribuents. Però qui hi va i qui hi deixa d’anar tampoc és la qüestió, sinó què és allò que hi ha d’anar i sobretot per què.
Si aconseguíssim prestigiar la història de la literatura catalana i fer entendre que tenim autors comparables a qualsevol altre autor de renom internacional de qualsevol època (Ramon Llull, Ausiàs March, Joanot Martorell, Carles Riba, Gabriel Ferrater, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, J. V. Foix...), la literatura catalana entraria per la porta gran de les facultats de filologia d’universitats d’arreu del món i potser llavors, els catalans de carrer, se la mirarien amb altres ulls, perquè li ho han sentit dir a un tal Harold Bloom.