Canvi d'ubicació

Ja fa un cert temps que no escric res en aquest blog perquè m'han obert un al Directe. A partir d'ara trobareu tots els meus textos allà clicant sobre l'entrada que conté la meva fotografia o directament a través de l'Indirecte. Us espero!

Complicada supervivència

Imagineu-vos que sou una adolescent i que viviu en una comunitat menonita, per la qual el màxim de bo que us depara la vida és la mort. Seductor, oi? Això és el que li passa a la Nomi, protagonista de Complicada bondad de Miriam Toews (Anagrama).

La literatura procedent de Canadà és força desconeguda pels lectors peninsulars. Amb l'excepció del recentment guardonat Robertson Davies, Alice Munro, Margaret Atwood i pocs més, gairebé desconeixem la producció editorial d'un país tan gran com Canadà.

Complicada bondad ha estat guardonada amb un premi molt semblat al Premi Llibreter: el Premi al millor llibre de l'any atorgat pels llibreters canadencs. Es tracta de la primera novel·la d'aquesta autora publicada a Espanya, tot i ser la seva tercera obra.

Sento una especial debilitat pel Canadà. Des que hi vaig estar penso que és un país ideal per viure-hi si oblidem que a l'hivern poden arribar a unes temperatures esfereïdores per aquells que estem acostumats al clima mediterrani. Els dies que hi vaig passar em van fer quedar-me amb la impressió de trobar-me amb un país tolerant, molt més que no pas Espanya, per exemple. No és estrany que hi hagi moltíssima immigració procedent de molts indrets del món, amb la clara excepció del països amb climes càlids, esclar. Potser per aquesta raó comunitats com els menonites i els amish van triar Canadà com un dels indrets on establir-se quan fugiren de les persecucions religioses a Europa.

Toews, amb humor, ens fa partíceps de l'angoixa vital que una jove amb els mateixos interessos que la resta de joves de la seva edat, pot experimentar en una comunitat tan petita, regulada i castradora com la seva. Encara pitjor si el líder espiritual és el teu oncle i la teva germana un dels membres més díscols de la comunitat.

En una comunitat així, qualsevol intent de particularitzar-se dins de la massa és una font de problemes. Les opinions lliures, els sentiments individuals, les relacions amb els altres més enllà d'allò establert com a correcte i saludable... L'ombra del pecat és l'element regulador i coercitiu que aglutina tota la comunitat. Nomi no és idiota, però, i sovint es demana sobre l'arbitrarietat amb què s'estableix que és pecat i que no ho és.

No crec que sigui una novel·la excepcional com sí que ho és Arthur i George de Julian Barnes i de la qual parlaré més endavant, però si una bona oportunitat per conèixer que s'hi cou dins d'aquestes petites comunitats, l'existència de les quals trobem anecdòtica.

Poetes a Nova York

Un fet rellevant per a la literatura catalana ha passat relativament desapercebut per bona part de la població. Els dies 23 i 24 de març hi va haver un recital de poesia catalana traduïda a l’anglès al Baryshnikov Arts Center de Nova York amb tres rapsodes de luxe: Lou Reed, Patti Smith i Laurie Anderson. La iniciativa ha estat duta a terme per l’Institut Ramon Llull a través de les jornades Made in CataluNYa.

Per què aquest esdeveniment és important? Indubtablement perquè tres personalitats rellevants de la cultura nord-americana han donat veu a tot un seguit de poetes completament desconeguts no tan sols pel poble nord-americà, sinó que també per bona part del català. Que la poesia és un gènere la popularitat del qual es troba en franca decadència no crec que ho dubti ningú. Per aquesta raó és important fer actes públics que aconsegueixin tornar-la a embolcallar amb l’aureola màgica i transcendent que ha tingut durant bona part de la història de la humanitat. A més, el fet que en una ciutat amb una comunitat artística i intel·lectual tan important com Nova York la poesia catalana hagi estat protagonista per un dia, la fa una mica menys invisible.

Evidentment amb aquest acte no es llegiran molts més llibres de Ferrater, Foix, Palau i Fabre, Marçal… Principalment perquè l’espai natural d’aquests són els Països Catalans i sembla que la lectura preferida dels catalanoparlants són els monòlegs de Buenafuente. Allò que importa és que la poesia catalana, per unes hores, ha tornat a entrar a l’Olimp de l’alta cultura, el lloc on sempre ha merescut ser.

M’hauria agradat ser-hi i escoltar a en Lou Reed tot enfundat en cuir negre recitar els poemes de Gabriel Ferrater. Trobeu que hi pot haver un rapsode més suggeridor que aquest pels seus poemes? Potser sí, però ara mateix no se m’acudeix cap altre.

Aquell cap de setmana mitja Catalunya plorava literalment el comiat de Lluís Llach. De vegades sembla que volem definir Catalunya a través de tot allò que perdem o que creiem perdre. Llach deixarà d’actuar en directe, però ens continua quedant tota la seva producció, la qual és molt extensa. De la mateixa manera ens queda tota l’obra dels poetes catalans. Què se n’ha fet d’Espriu qui va ser tan llegit durant una etapa del Franquisme? La mort d’un autor no ha d’implicar necessàriament la mort de la seva obra. O és que després de la mort física el castigarem nosaltres amb la veritable mort: l’oblit?

Mai aconseguirem donar a conèixer la nostra literatura si ni tan sols la llegim nosaltres. El millor que ha donat la literatura catalana ha estat la poesia. La tenim a tocar, al nostre costat, i ni tan sols fem el gest de mirar-la. Potser serà necessari que vinguin de fora per ensenyar-nos el tresor que tenim a casa nostra.

Un gènere maltractat

Darrerament el còmic, a través del subgènere de la novel·la gràfica, ha trobat un lloc en els suplements literaris dels principals diaris espanyols. Ja era hora que això passés. Aquest fet però, no ha estat possible fins que les editorials no han imitat el format habitual de les novel·les. Les obres de qualitat sempre hi han estat.

Aquesta aparició comportarà un augment de les vendes? Si ho tenim en compte a partir del criteri de visibilitat, probablement sí però a llarg termini. És evident que hi ha tota una borsa de lectors de novel·les que desconeixen l'existència d'aquest tipus d'obres i que s'hi poden sentir atrets. Potser ara sols cal que el doctor Gregory House surti amb una novel·la gràfica a les mans.

El còmic s'ha posat de moda? No. Fins que no se l'equipari amb igualtat de condicions i sobretot de qualitat amb la resta de gèneres literaris, l'aureola de subproducte cultural marginal que l'acompanya continuarà generant prejudicis entre els lectors potencials, que no són pocs.

Molts hem crescut llegint tebeos de l'escola Bruguera. Jo mateixa. Per què vam deixar de llegir còmics quan vam entrar en l'adolescència? Més o meys pel mateix que vam deixar de llegir llibres: hi havia altres alternatives d'oci. Tanmateix, hi ha gent que torna a la novel·la, però molts lectors de còmic és perden i la raó és altra vegada el prejudici cultural. Es considera que el còmic és una lectura per a nens o frikis amb ulleres, cabell llardós i acné.

Avui s'ha publicat al BOE l'aprovació del Premi Nacional de Còmic. Esperem que aquest pas serveixi per a dignificar un gènere històricament maltractat.

Auster ja no és el que era

Potser hi ha gent que s'indignarà per l'afirmació que encapçala aquesta entrada, però no em puc reprimir. He llegit gairebé tota l'obra d'Auster, començant per El país de las últimas cosas, i he d'admetre que ja no m'agrada tant com al principi. Ho reconec, és un bon escriptor, domina les tècniques narratives i té una quantitat ingent de seguidors. Tanmateix, ha perdut l'alè inquietant que tenien les seves primeres obres com ara la ja citada anteriorment, La triologia de Nova York (La ciudad de cristal, Fantasmas i La habitación cerrada), El Palacio de la luna i La música del azar.

La inflexió ja es podia començar a apreciar amb Leviatán, tot i que per mi va fer-se evident amb Tombuctú. És possible que a mesura que s'ha anat fent gran, hagi fet un gir vers l'amabilitat. No se li pot retreure, però ha perdut tot allò que per mi el feia interessant. A Bogeries de Brooklyn, per boca del personatge d'en Tom, fa una mena d'homenatge a dos escriptors als quals sempre m'havia recordat i que molt possiblement són dos dels seus referents: Edgar Allan Poe i Franz Kafka. Per separat mai m'han tornat boja, però la síntesi que en feia Auster em semblava magnífica. Ja no queda res d'això.

No tot és dolent, però. Gràcies a l'Auster he descobert indirectament l'obra de la seva dona: Siri Hustvedt. No és massa coneguda a Espanya però que jo sàpiga se'n poden trobar cinc llibres a les llibreries i biblioteques, tots publicats per Circe: Todo cuanto amé, En Lontananza, Los , ojos vendados, El hechizo de Lily y Dahl i Una súplica para Eros. No us els deixeu perdre, si més no, Todo cuanto amé.

Al pot petit hi ha la bona confitura

Aquest refrany sembla el consol dels baixets, dels petitons… Rera el refranys s’amaguen les grans veritats de la saviesa popular.

Ahir al vespre vaig acabar la lectura d’El mercader de alfombras de Phillip Lopate. No en sabia res d’aquest autor i molt possiblement no m’hauria fixat en aquest llibre de no ser perquè l’ha publicat una editorial que per a mi ha esdevingut sinònim de qualitat: Libros del Asteroide. Des que la vaig descobrir amb la lectura de Las dos inglesas y el amor de Henri Pierre Roché he seguit més o menys fidelment el seu reduït catàleg i bones edicions. No sé qui és el responsable de la línea editorial d’aquesta petita empresa, però té un gust literari excepcional i molt d’encert a l’hora de triar llibres. A ell o ella li devem la recuperació de l’obra de William Maxwell (Vinieron como golondrinas que ja vaig ressenyar al mes de gener), el ja esmentat Las dos inglesas y el amor (dut a la gran pantalla per François Truffaut), Robertson Davies (guanyador amb El quinto en discordia del Premi Llibreter) i ara aquest El mercader de alfombras.

La novel·la té una trama sociològica que resultarà familiar a tots els barcelonins i també a la resta de catalans: l’especulació immobiliària. Ambientada a la Nova York dels anys vuitanta, ens descriu el drama personal del personatge principal Cyrus Irani, propietari d’una botiga de catifes a qui li tripliquen el preu del lloguer del local. Aquesta situació el condueix irremeiablement cap a la crisi econòmica que l’obligarà a prendre decisions de futur i a renunciar a la vida tranquil·la que havia dut fins aquell moment.

Aquest és sols un petit resum que ens permet situar-nos en el context social de la novel·la, però a mi m’ha fet recordar tot el que ha passat i encara passa amb el comerç tradicional de Barcelona, les llibreries que han hagut de tancar per aquesta raó com la Cinc d’Oros i l’empobriment general del teixit comercial de les ciutats, en les quals no sols treballem sinó que també vivim

El passat dissabte, l’escriptora Marta Sanz comentava en un article d’opinó del País com totes les grans ciutats europees semblen clòniques. A totes hi ha les mateixes botigues de roba, discos, cadenes de restaurants, llibreries, etc. Molts ho atribueixen a la globalització, però l’especulació urbanística hi té molt a veure. El preu dels lloguers és tan abusiu que un emprenedor qualsevol amb moltes ganes i il·lusió no pot fer-hi front i per això tots els carrers importants de les principals ciutats estan plens de Burger Kings, Zaras, Mangos, MacDonalds, FNACs, Virgins…

Però no era d’això que volia parlar, sinó lloar la tasca editorial que està duent a terme una petita editorial, Libros del asteroide, demostrant que el bon gust i la feina ben feta es pot dur a terme amb petits pressupostos. Els lectors ens podem considerar afortunats de totes aquestes petites iniciatives editorials que estan sorgint a l’ombra de la concentració editorial. Petites editorials com la ja citada Libros del Asteroide, Gadir, Minúscula, Funambulista, Meteora, Angle i moltes altres aconsegueixen que les prestatgeries de les llibreries no siguin un paisatge tan desolador com el dels carrers comercials de les principals ciutats de la Vella Europa.

La primera vegada

No us heu demanat mai quin va ser el llibre que us va obrir les portes a la literatura? Jo ho recordo molt bé. Acabava de fer quinze anys i estava passant el dia 24 de juny a casa meva una mica refredada. La nit anterior havíem passat la revetlla de Sant Joan a casa d'un amic meu on hi havia una piscina i ens vam estar banyant. Evidentment vaig agafar un refredat d'0aquells d'estiu que em va durar força setmanes. Aquell memorable dia 24 em vaig llevar tard perquè me n'havia anat a dormir tard i em vaig despertar amb el cap enterbolit. No m'entengueu malament, no era ressaca (tenia quinze anys de llavors!) sinó una galipàndria que maldava per fer-se evident.

Així que vaig optar per quedar-me al llit. Estava de vacances (tot i que tenia les matemàtiques de 1r de BUP pel setembre) i com que no sabia què fer em vaig començar a llegir el darrer llibre que m'havia regalat el meu pare per Sant Jordi aquell any 1994.

El llibre en qüestió era Esmorzar a Tiffany's de Truman Capote en una edició de Columna Jove a la portada de la qual apareixia la imatge canònica d'Audrey Hepburn vestida de vellut negre i amb un collaret de perles. (Suposo que és per aquest motiu que el meu pare em va comprar el llibre. Dubto molt que sabés qui era Truman Capote.)

A partir de llavors ha estat un no parar. Recordo amb molta tendresa aquell llibre tot i que no és ni de lluny un dels meu preferits. He trigat més de deu anys en tornar a llegir un altre llibre de Capote, en aquest cas Música per camaleons traduït per Quim Monzó i publicat per Quaderns Crema. Conté un conte magistral “Taüts tallats a mà”, a banda d'una altre en què apareix una de les meves escriptores de capçalera: Willa Cather.

Des de llavors han seguit moltes lectures i lectures sobre lectures, però cap té el gust especial d’aquesta primera per allò de tast iniciàtic.

La síndrome de la segona novel·la

Aquests darrers dies els suplements culturals de bona part de la premsa espanyola i catalana i les poques revistes literàries que perduren van plens d'entrevistes a Zadie Smith i de ressenyes de la seva darrera novel·la Sobre la bellesa.

Recurrentment tots tracten el tòpic de la segona novel·la que a priori afecta a tots aquells escriptors joves que han aconseguit gran èxit amb la seva primera novel·la. Aquest és el cas de Zadie Smith, qui va assolir un gran èxit internacional amb Dents blanques.

Aquests tòpics que fa servir la premsa per omplir pàgines i catalogar els autors sempre m'han semblat una mica absurds. Què significa això de la síndrome de la segona novel·la? Si ets un escriptor jove que ha aconseguit un gran èxit inesperat amb la teva primera novel·la, indefectiblement quan escriguis la segona tindràs una mena de por escènica davant el full en blanc i això es farà pal·lès en aquesta. Tindràs por de no complir les expectatives creades. Possiblement hi ha una part de veritat en això, però no deixa de semblar-me una reducció absurda.

Per què aquesta síndrome afecta solament als escriptors joves? També es pot escriure una primera novel·la als cinquanta, als seixanta o fins i tot als vuitanta. José Luis Sampedro va començar a escriure a una edat tardana i no vaig llegir a la premsa cap comentari sobre la síndrome de la segona novel·la quan va publicar-se el seu segon llibre.

Evidentment, això no deu ser aplicable solament als escriptors joves, ni tan sols als escriptors novells independentment de la seva edat. Javier Cercas ja havia publicat diversos llibres quan va sobrevenir l'èxit inesperat de Soldados de Salamina. La velocidad de la luz va ser de facto la segona novel·la de Cercas per al gran públic. És molt possible que la escrigués amb aquesta síndrome o pot ser no.

L'èxit deu ser un element constrenyidor per a l'obra posterior de qualsevol autor, ja sigui la segona, tercera o quarta novel·la. La por a no complir les expectatives generades es dóna en qualsevol feina si la persona que la realitza ho fa des de la responsabilitat i l'ambició ben compresa.

La pobra Zadie Smith, des de la seva feblesa arbitrària de ser dona, jove i bonica, sembla carregar sobre les seves espatlles tot el pes de la necessitat de la premsa cultural actual de treballar sobre clixés. Ella sols vols escriure i amb les preguntes estúpides que li fan bona part dels entrevistadors i els comentaris caprtixosos d’alguns crítics que sols cerquen el propi lluïment, malgrat que a vegades això redundi en comentaris innecessaris, semblen atabalar-la fins la nàusea. O potser simplement és que està pagant car el pecat de ser una escriptora molt atractiva.

La revolució avortada

Homenatge a Catalunya és la narració escrita a posteriori de la participació d’Eric Blair (George Orwell) a la Guerra Civil espanyola entre finals de desembre de 1936 i el 23 de juny de 1937, però a més és el relat d’una incipient revolució que va ser esclafada pel mateix bàndol que l’havia fet efectiva a la URSS i l’havia preconitzat internacionalment. Finalment, és la transcripció reflexiva de la peripècia vital d’un dels molts idealistes que vingueren a Espanya per lluitar contra el feixisme i per la justícia social.

Quan George Orwell arribà a Barcelona amb la intenció de lluitar per la República i prendre notes sobre el terreny per a un futur llibre, es trobà una societat en la qual, tot parafrasejant a Miquel Martí Pol, tot estava per fer i tot era possible. Quan va haver de fugir amb risc de la seva integritat física per la persecució de la policia política comunista, el seu desencís era latent i malgrat el seu idealisme havia de reconèixer que aquella també era una guerra bruta. Trista constatació per a un home que havia deixat la seguretat d’Anglaterra per arriscar la seva vida en una terra llunyana i desconeguda. Però no tots els aspectes de la seva estada a Espanya foren dolents. Conegué la solidaritat i la camaraderia de les milícies del POUM a les trinxeres del front d’Aragó, la ingenuïtat i la il·lusió dels milicians tot i les pèssimes condicions en què aquests lluitaven al front, presidit pel fred, la son, la fam, els polls i l’escassetat d’armes i d’instrucció militar. També conegué les misèries polítiques de la rereguarda arribant al clímax en l’absurditat dels Fets de maig de 1937 a Barcelona, on tingué lloc una petita però transcendent guerra civil dins del bàndol republicà. Hi ha qui podria considerar que la seva valoració sentimental de l’experiència al front està bastida d’una certa idealització, en front de l’indubtable fàstic que el cinisme dels polítics de la rereguarda deuria provocar a qui havia estat més de tres mesos passant penúries al front. Tanmateix, no és l’únic intel·lectual que expressa una profunda indignació per la divergència d’actuació entre les mateixes forces polítiques depenent si lluitaven des de la rereguarda o al front. André Gide anotà al seu diari personal el 26 de gener de 1939 la següent reflexió sobre la Guerra Civil: “Heroísmo escarnecido, buena fe traicionada y fullería triunfante: el espectáculo de España agonizante le llena a uno el corazón de asco, de indignación, de rencor y de desesperanza” (traducció de Laura Freixas).

Avui, principis de l’any 2007, ressacosos del setantè aniversari de l’alçament militar que desencadenà la Guerra Civil, més que mai és urgent la lectura d’un document escrit per un participant voluntari dels fets, ara que semblen sorgir interpretacions revisionistes que pretenen legitimar el cop d’estat i tergiversen l’autèntic significat del conflicte bèl·lic. En efecte, Espanya fou el camp de batalla entre el feixisme i el govern democràtic legítimament establert de la República, però també la terra on arrelà la profunda il·lusió de poder construir una societat més justa, en la qual s’abolissin totes les diferències socials i els privilegis de certs estaments socials abrumadorament minoritaris, que perpetuaven la misèria ancestral de bona part de la societat espanyola. Aquesta gran il·lusió fou la que impel·lí a molts estrangers d’esquerres a anar a lluitar a Espanya al bàndol republicà. George Orwell fou un d’aquests i possiblement qui deixà com a llegat el testimoni més important de totes les il·lusions derrotades en aquest conflicte. I és que com podien tots aquests homes i dones assimilar des de les seves conviccions més profundes, com la revolució social tan anhelada i esperançadora de la classe obrera, era esclafada pels mateixos comunistes que dugueren a terme a Espanya una purga política molt similar als Processos de Moscou? Tanmateix, Orwell és tan generós que titula el llibre Homenatge a Catalunya i és que en efecte aquesta obra és un homenatge, però no a la Catalunya nacional, sinó a tots aquells homes i dones que lluitaren a favor dels ideals de justícia, llibertat i igualtat. Un homenatge a tot allò que podia haver estat i que no va ser, però pel que Orwell sembla dir que pagava la pena arriscar la vida.

La lluita per George Orwell no s’acabà en creuar la frontera a Portbou, sinó que seguí d’una altra manera, potser encara més dura perquè ja no compartia les seves penes i alegries amb els companys del front, sinó que estava sol lluitant contra la manipulació de la premsa sobre la guerra espanyola, una premsa fonamentalment dominada per la línia oficial comunista dirigida des de Moscou. La seva lluita continuà en la seva obra periodística i en les seves dues novel·les més importants: Animal farm i 1984. L’experiència espanyola el marcà tan profundament que moltes de les constatacions derivades d’aquesta i presents en Homenatge a Catalunya: la manipulació de la premsa, el totalitarisme en què pot desembocar el comunisme..., esdevingueren una obsessió personal que el perseguí fins a la seva mort prematura l’any 1950.

Però Orwell no era tan sols un idealista, sinó que també era un escriptor i com a tal sovint es pregunta sobre la possibilitat d’explicar la veritat dels fets de la guerra, indicant-nos clarament que aquesta és la seva intenció, malgrat que constati la dificultat que això comporta. No podem saber amb total seguretat si el que ens explica Orwell és tota la veritat, però sí que podem estar segurs que és totalment sincer en relatar-nos la seva veritat. La constatació de la subjectivitat de les experiències vitals així com de la dificultat de transmetre-la i fer-la comprensible als altres és una constant en Homenatge a Catalunya, com ho és també en l’obra d’altres autors que també visqueren aquest conflicte com ara l’escriptor i editor català Joan Sales, autor de la magnífica novel·la Incerta glòria i d’una correspondència amb el també escriptor Màrius Torres, que abasta tot el període històric en què tingué lloc la Guerra Civil. Malgrat que Paul Preston qualifiqui d’esbiaxada la visió del conflicte que dóna Homenatge a Catalunya, nosaltres creiem a Orwell perquè si una cosa ens queda clara en passar la darrera pàgina del llibre és la honestedat i sinceritat de l’autor. No importa tant que els fets siguin exactament tal com Orwell ens els explica, en el fons no deixa de ser l’experiència d’un sol home enmig d’un conflicte que afectà a milions de persones, com la voluntat palesa de donar-les a conèixer, de reflectir les esperances que el mogueren a ell i a tants joves a lluitar per la darrera de les grans causes i la profunda petja que deixà en la seva ànima.

Pompositat rutinària

Mai m’ha agradat la pompositat. Em fa repel·lor. Aquest és el sentiment que em provoca la lectura de La gran rutina de Valentí Puig. Entenc les intencions del llibre: fer un retrat de la decadència de la societat barcelonina actual i, per extensió, de la catalana. El propòsit em sembla tan lloable com qualsevol altre. Sempre he cregut que qualsevol temàtica pot ser tractada per qualsevol art, perquè totes les temàtiques són legítimes i els artistes han de gaudir de llibertat total. L’art és gratuït, no el necessitem com per exemple necessitem el menjar o un sostre, per la qual cosa la creació necessàriament ha de ser un acte de llibertat total.

Allò que em moltesta d’aquest llibre és el to. Mentre el llegeixo m’imagino un narrador obvservant el que l’envolta despectivament, predisposat a criticar i a menysprear tot allò que veu. Sembla que se situï en una esfera superior des de la qual examina els personatges i el seu entourage. Aquesta posició elevada el condiciona en la seva visió del món. Una visió que sembla feta des del ressentiment.

Indubtablement Puig coneix la llengua, però sembla massa obsedit en demostrar-ho. La crítica esdevé taxativa, però massa general. S’oblida de les excepcions i dels motius interns d’alguns dels personatges. No ha intentat penetrar-hi. Critica la superficialitat de la societat actual però en molts dels seus personatges s’ha quedat justament en l’aparença.

Sí, tot plegat és una gran rutina. Possiblement té raó. Tanmateix, llegint el llibre m’ha semblat que aquest també era un acte rutinari. Tota l’estona el mateix. La trama una simple excusa per repartir llenya a discreció.

El còmic és literatura?

Sí, sí, ja sé que sona estrany que una dona pronunciï (o en aquest cas escrigui) la paraula còmic. I més estrany sona encara que un mot més enllà aparegui la paraula, a voltes sacralitzada, literatura. Però sí amics i amigues, després de pensar-hi molt, gairebé quatre anys si he de ser exacte, he arribat a la conclusió a priori inversemblant de què el còmic és literatura.
Per què inversemblant? Perquè moltes vegades em sento com si fos una de les poques persones d'aquest món que pensa així. Oblidem-nos de molts dels subproductes que vam llegir quan érem petits i pensem en moltes de les extraordinàries obres que podem trobar a les llibreries avui dia. Una atenta observació dels títols que exposaré a continuació podrà ajudar-vos a tenir en compte la meva afirmació i obrir-vos una finestra a tot un nou món que està per descobrir, esperant-vos, anhelant-vos...
D'acord, va, pensem que és dissabte a la tarda, us heu quedat penjats i no sabeu què fer. Agafeu la visa i acosteu-vos a alguna de les magnífiques llibreries de còmic que hi ha a Barcelona com ara Continuarà Comics (Via Laietana), Universal (Ronda Sant Antoni), Freaks (Ali Bei), Antifaz (Gran de Gràcia), Arkham (Xuclà), etc. O si només pensar-ho us fa urticària la possibilitat de trobar-vos al costat de l'arquetip de freaky (oh senyor! Quantes idees preconcebudes!) podeu anar a la FNAC, a la Casa del Llibre o a qualsevol de les magnífiques llibreries comarcals que hi ha a Catalunya com la Gralla (Granollers), Robafaves (Mataró), el Cau ple de lletres (Terrassa), Odissea (Vilafranca del Penedès)... Doncs res, que al final em feu un vot de confiança i us decidiu. Creueu la porta i no us cau un llamp a sobre i procediu a passejar, recelosament, per les prestatgeries i taules de novetats. A què no us ha passat res? Allà podreu veure meravelles com:
Maus d'Art Spiegelman
Qualsevol afeccionat als còmics em retraurà que comenci per aquest títol. És amb diferència el més conegut entre el públic general. No en va guanyà el Pulitzer fa uns quants anys. Per mi, és amb diferència la millor novel·la gràfica que he llegit en ma vida. I creieu-me que n'he llegit moltíssimes! L'obra no tan sols és interessant pel tractament de la temàtica de la supervivència a l'Holocaust i la recuperació de la memòria individual i col·lectiva, sinó que estructuralment és un tour de force perfecte que empra moltes tècniques narratives pròpies de la literatura.
I per si això fos poc, aquest és un dels pocs còmics que podreu llegir en català, en l'exquisida edició d'Inrevès.
Louis Riel de Chester Brown
A Catalunya no el coneixem, però Louis Riel va ser un personatge històric canadenc, una mena de Carod Rovira, que va acabar a la forca. Aquesta novel·la gràfica és la biografia d'aquest personatge, defensor dels drets de la seva comunitat, enfront dels anhels expansionistes del govern d'Ottawa. Louis Riel fou un home molt controvertit que encara avui genera passions contraposades al Canadà. El retrat que en fa Chester Brown s'acosta al virtuosisme, amb una gran tasca de documentació que la fa equiparable a moltes de les biografies que podem trobar a qualsevol llibreria. L'única diferència és que aquesta és gràfica, amb un estil clar que juga hàbilment amb el negre, aconseguint jocs de clarobscurs de gran intensitat. I a més a més, una servidora n'és la traductora. Ha estat publicat recentment per Ediciones La Cúpula.
Ganges de Kevin Huizenga
Malenconia pura. És l'obra d'un jove autor. Vint-i-nou anyets! Sens dubte se'n parlarà. Tota una brillant carrera pel davant i una personalitat avassalladora. Editat per Sins entido.
Barrio lejano de Jiro Taniguchi
Imagineu-vos que el vostre pare us abandona durant la infantesa i teniu l'oportunitat de fer un viatge en el temps per intentar compendre les raons i provar de canviar el curs de la història. Aquest manga em va enamorar i encara hi torno i hi torno. És la millor obra per conèixer allò que hi ha més enllà del manga juvenil com ara Naruto o Bola de drac. Editat per Ponent Mon.
Se m'acudeixen tants còmics per recomanar-vos que m'he quedat sense exposar-vos les raons per les quals afirmo que el còmic és literatura. Prometo solemnement que resoldré aquest enigma en un altre moment. Espero que no us consumeixi la impaciència!

Coincidències nadalenques

Les casualitats s’han multiplicat aquest Nadal. No n’hi ha hagut prou amb què el dia de Nadal la meva germana i jo descobríssim a l’uníson que li havíem comprat el mateix regal de Nadal a la meva mare. Oh sorpresa, la meva mare se l’havia autorregalat abans!!Però per si això fos poc, el dia de reis descobrim que el meu sogre i jo havíem tingut la mateixa idea pels respectius regals: Bogeries de Brooklyn de Paul Auster. Ves per on, ara ja no li hauré de demanar que me’l deixi.

Vinieron como golondrinas

De vegades els lectors sensibles tenim la sort de trobar llibres en què podem arribar a llegir-nos a nosaltres mateixos sense haver experimentat cap de les situacions o sentiments s’hi descriuen. Això és exactament el que m’ha succeït aquests dies amb la lectura de Vinieron como golondrinas de William Maxwell.
Ens trobem davant d’una novel·la d’amor tendríssima en la qual el subjecte d’aquest sentiment és la mare i esposa dels narradors dels tres capítols de què es composa l’obra. Bunny, fill petit i clar alter-ego de l’autor, sent tal amor per la seva mare, centre de la seva vida, que recorda al petit Marcel de Por el camino de Swan. Aquell nen que no podia dormir a les nits si la mare no pujava a la seva habitació per acomiadar-se amb un petó de bona nit. En Bunny és un infant hipersensible la felicitat del qual pot veure’s dramàticament alterada si la seva mare no correspon a alguna de les seves mirades anhelants.
Robert, germà gran preadolescent, viu tancat en ell mateix des que va patir un accident que li va fer perdre una cama. Observador passiu de la situació familiar, intueix ben aviat que la seva mare morirà de la grip espanyola que ha contret i que els adults que l’envolten volen amagar.
Finalment, James, marit d’Elizabeth, home seriós i capficat en els seus negocis i per la situació política dels últims moments de la Primera Guerra Mundial, veu ensorrar-se el seu petit i càlid món domèstic amb la mort de la seva dona. Veritable pilar familiar, Elizabeth dirigia amb mà dolça però ferma la càlida llar d’aquest família de classe mitjana dels EE. UU. del primer terç de segle XX. James perd el nord i el sentit de la seva vida quan Elizabeth ja no hi és i se sent incapaç de resistir l’absència de la seva companya i amiga durant tants anys. Preciós és l’episodi en què el distant Robert entreveu els profunds canvis succeïts i l’estat anímic del seu pare, oferint-li el seu recolzament a través d’una prematura entrada a l’edat adulta.William Maxwell va ser durant quaranta anys editor literari de la prestigiosa revista The New Yorker. La seva cultura literària adquirida a Harvard li va permetre editar part de la narrativa breu d’autors avui consagrats com Vladimir Nabokov, John Cheever o Flannery O’Connor, ajudant-los des del silenci a convertir-se en els grans autors que avui són considerats. L’obra literària de Maxwell consisteix de diversa narrativa breu i sis novel·les de les quals sols dues han estat publicades a Espanya: Vinieron como golondrinas (Libros del asteroide) originàriament publicada el 1937 i Adiós, hasta mañana (Siruela) publicada als EE. UU. el 1980.

La triologia de la conxorxa

Durant la darrera campanya electoral, els diaris han anat plens d’entrevistes i qüestionaris semipersonals als candidats, i en alguns casos a les seves companyes sentimentals (¿?). Una de les preguntes ha estat quin era el llibre que estaven llegint en aquell moment. En José Montilla i en Josep-Lluís Carod Rovira coincidien: Judici final de Ferran Torrent. Curiosament, també coincidien amb mi, ja que l’estava llegint al mateix temps, després de la relectura de Societat limitada i Espècies protegides. És clar que les raons de la coincidència són diferents. L’obra de Torrent sembla tenir possibilitats d’esdevenir la lectura de capçalera de bona part dels polítics catalans com El príncep de Maquiavel ho ha estat al llarg de segles per a molts polítics, monarques i dictadors d’arreu del món. Les diferències qualitatives, però, són indubtables.
Judici final tanca la triologia sobre la situació social i política de la València actual que es va iniciar amb Societat limitada. Per al lector del Principat la triologia té un indubtable interès sociològic, ja que la major part dels catalans desconeixem completament que s’hi cou a l’altra banda de l’Ebre. La realitat potser no és massa diferent llevat que sembla que al País València la discreció no és la marca de la casa.
Torrent té molt clar què pretén fer des del primer volum de la triologia i camina fermament vers aquesta direcció. El retrat que fa dels seus companys nacionals no és amable i de vegades em demano si els catalans seríem capaços de fer una descripció comunitària tan implacable. La construcció de les intrigues és tan rocambolesca que acaben per esdevenir creïbles en elles mateixes, per molt paradòxic que això pugui semblar. Potser és al tercer volum on la trama acaba per perdre credibilitat per la proliferació de personatges tangencials amb interessos tan diferents concentrats en un sol personatge, Juan Lloris. I tanmateix, si Ferran Torrent pretenia reflectir la degradació, corrupció i interessos de la vida política i econòmica del País Valencià, ho aconsegueix.
Deixant de banda els aspectes sociopolítics on rau el veritable interès i valor de la triologia, la seva lectura no farà les delícies dels lectors més exigents. Les gairebé mil pàgines que composen l’obra donen temps suficient per desenvolupar uns personatges que amb una única excepció, Liam Yeats, són gairebé plans. Evidentment, Torrent no pretenia construir una obra de calat psicològic i tampoc és imprescindible. Sobta, però, que tota la galeria de personatges que condueixen l’acció en els tres volums, semblin arrossegats per la força dels esdeveniments i entrin en una espiral en forma de teranyina, en la qual poca cosa poden fer més que actuar, però no evolucionar o retrocedir a nivell personal, no professional o econòmic. Per aquesta raó la triologia cansa.
En començar Societat limitada el lector se sent atrapat per la complexitat dels esdeveniments que s’hi relaten i la sorprenent, o no, coincidència amb la realitat. La novel·la enganxa. Fins i tot hi ha una certa intenció de definir els personatges més enllà de la postura que representen arquetípicament, com per exemple el cas de Júlia Alexandre, una autèntica Cruella de Vil. L’interès però decau amb Espècies protegides on les intrigues polítiques passen més que mai a un primer pla i els personatges acaben per esdevenir un mitjà per a la consecució dels interessos de l’escriptor i perden tota vida pròpia. A Judici final, les intrigues s’emboliquen tant que hi ha risc de perdre de vista els personatges que es dilueixen en el marasme de pactes, extorsions, xantatges... que es desaprofiten les oportunitats de treballar personatges amb tantes possibilitats com el jove periodista ambiciós, el seu amic matemàtic, el policia contractat per Lloris i el seu company també policia però retirat. Uns pobres diables als quals se’ls presenta l’oportunitat de les seves vides. Menció apart mereix Liam Yeats, ex-militant de l’IRA condemnat pels seus companys de lluita per uns fets que van succeir molts anys enrere. Home perdut per ell mateix i per tothom, és un caràcter prou fort com per ésser l’eix fonamental d’una altra novel·la. Un personatge que hauria fet les delícies d’un escriptor com Albert Camus.