En picado, la darrera novel·la del cinematogràfic autor anglès Nick Hornby, ja és a les llibreries. Se’n farà una pel·lícula? És possible ja que es tracta d’una novel·la fàcilment adaptable, molt més que Alta fidelidad. Recordem que aquesta darrera va ser adaptada magníficament pel director anglès Stephen Frears. Tanmateix, no és d’adaptacions al cinema d’allò que vull parlar, tot i que mereixeria un extens article.
Vaig conèixer l’obra de Nick Hornby a través de Cómo ser buenos. Pel títol semblava un manual d’autoajuda, però tenia ben clar que es tractava d’una novel·la, tal com va passar també amb la molt recomanable Happiness de Will Ferguson.
Què tenen en comú totes les novel·les esmentades? Retraten el buit de l’home jove contemporani. Per jove entenem un mascle l’edat del qual oscil·la entre la trentena mal encarada (sí, allò de què encara vull tenir dret a comportar-me com un adolescent) i la quarentena estrenada. Homes solters emparellats que es plantegen la disjuntiva concloent d’acceptar que la seva parella actual serà la definitiva, que assumeixen que potser laboralment no han arribat on volien o que les coses no han estat tal com desitjaven (pensem en el personatge principal d’Alta fidelidad i la seva lamentable botiga de discos), que descarreguen les seves frustracions vitals en les seves parelles o companys de feina o que es troben en la voràgine productiva i comercial del capitalisme salvatge, en aquest cas aplicat al món editorial (Happiness).
En picado és més del mateix, tot i que l’amalgama de personatges és més variada. Quatre desconeguts coincideixen accidentalment la nit de cap d’any al terrat de l’edifici de Londres meca de tots els suicides de la ciutat. Evidentment no es troben allà per prendre el raïm plegats, sinó per llençar-se al buit. No ho fan i és aquí on arrenca la novel·la. La qüestió és que els quatre desconeguts decideixen autoajudar-se mútuament i posposen el suïcidi per uns quants mesos després. Què tenen en comú aquests quatre desconeguts? Un presentador de televisió en hores baixes per un escàndol sexual, una adolescent histèrica i agressiva, una dona de mitjana edat consagrada a l’atenció del seu fill disminuït i un jove que acaba de perdre grup de rock i xicota? Que se senten perduts.
És ingent la quantitat de llibres que tracten aquest sentir-se perdut en el món. Meursault, el personatge universal d’Albert Camus, ja s’hi sentia. Jo també m’hi sento i si demano que aquell de vosaltres que no comparteixi aquest sentiment aixequi la mà, no crec que en vegi gaires. Aquest sentir universal no crec que sigui característic d’aquest època tot i que els mitjans de comunicació de masses l’hagin universalitzat fins a la nàusea. Tenir camins ben clars i traçats poden convertir-nos en psicòpates socials deixant molts cadàvers pel camí, malgrat no haver assassinat mai a ningú. Els moments de decensís ens fan preguntar-nos fins a quin punt han sigut encertades les decisions que hem hagut de prendre, moltes vegades impel·lits per la força de les circumstàncies que ens envolten.
Les tristeses i desgràcies ho semblen menys si es viuen en companyia o les comparem amb les d’un altre. Ja se sap allò de “mal de muchos consuelo de tontos”. Avui dia 31 de desembre aquest llibre m’ha vingut al cap tot i que ja fa unes quantes setmanes que l’he llegit. No penso llençar-me del terrat de qualsevol de les dues torres Mapfre, però sí que m’agradaria que aquest 2007 tot just per estrenar i en el qual, parafrasejant a en Miquel Martí i Pol, “tot està per fer i tot és possible”, sigui millor que aquest 2006 que s’escola.
Vaig conèixer l’obra de Nick Hornby a través de Cómo ser buenos. Pel títol semblava un manual d’autoajuda, però tenia ben clar que es tractava d’una novel·la, tal com va passar també amb la molt recomanable Happiness de Will Ferguson.
Què tenen en comú totes les novel·les esmentades? Retraten el buit de l’home jove contemporani. Per jove entenem un mascle l’edat del qual oscil·la entre la trentena mal encarada (sí, allò de què encara vull tenir dret a comportar-me com un adolescent) i la quarentena estrenada. Homes solters emparellats que es plantegen la disjuntiva concloent d’acceptar que la seva parella actual serà la definitiva, que assumeixen que potser laboralment no han arribat on volien o que les coses no han estat tal com desitjaven (pensem en el personatge principal d’Alta fidelidad i la seva lamentable botiga de discos), que descarreguen les seves frustracions vitals en les seves parelles o companys de feina o que es troben en la voràgine productiva i comercial del capitalisme salvatge, en aquest cas aplicat al món editorial (Happiness).
En picado és més del mateix, tot i que l’amalgama de personatges és més variada. Quatre desconeguts coincideixen accidentalment la nit de cap d’any al terrat de l’edifici de Londres meca de tots els suicides de la ciutat. Evidentment no es troben allà per prendre el raïm plegats, sinó per llençar-se al buit. No ho fan i és aquí on arrenca la novel·la. La qüestió és que els quatre desconeguts decideixen autoajudar-se mútuament i posposen el suïcidi per uns quants mesos després. Què tenen en comú aquests quatre desconeguts? Un presentador de televisió en hores baixes per un escàndol sexual, una adolescent histèrica i agressiva, una dona de mitjana edat consagrada a l’atenció del seu fill disminuït i un jove que acaba de perdre grup de rock i xicota? Que se senten perduts.
És ingent la quantitat de llibres que tracten aquest sentir-se perdut en el món. Meursault, el personatge universal d’Albert Camus, ja s’hi sentia. Jo també m’hi sento i si demano que aquell de vosaltres que no comparteixi aquest sentiment aixequi la mà, no crec que en vegi gaires. Aquest sentir universal no crec que sigui característic d’aquest època tot i que els mitjans de comunicació de masses l’hagin universalitzat fins a la nàusea. Tenir camins ben clars i traçats poden convertir-nos en psicòpates socials deixant molts cadàvers pel camí, malgrat no haver assassinat mai a ningú. Els moments de decensís ens fan preguntar-nos fins a quin punt han sigut encertades les decisions que hem hagut de prendre, moltes vegades impel·lits per la força de les circumstàncies que ens envolten.
Les tristeses i desgràcies ho semblen menys si es viuen en companyia o les comparem amb les d’un altre. Ja se sap allò de “mal de muchos consuelo de tontos”. Avui dia 31 de desembre aquest llibre m’ha vingut al cap tot i que ja fa unes quantes setmanes que l’he llegit. No penso llençar-me del terrat de qualsevol de les dues torres Mapfre, però sí que m’agradaria que aquest 2007 tot just per estrenar i en el qual, parafrasejant a en Miquel Martí i Pol, “tot està per fer i tot és possible”, sigui millor que aquest 2006 que s’escola.
