Auster ja no és el que era

Potser hi ha gent que s'indignarà per l'afirmació que encapçala aquesta entrada, però no em puc reprimir. He llegit gairebé tota l'obra d'Auster, començant per El país de las últimas cosas, i he d'admetre que ja no m'agrada tant com al principi. Ho reconec, és un bon escriptor, domina les tècniques narratives i té una quantitat ingent de seguidors. Tanmateix, ha perdut l'alè inquietant que tenien les seves primeres obres com ara la ja citada anteriorment, La triologia de Nova York (La ciudad de cristal, Fantasmas i La habitación cerrada), El Palacio de la luna i La música del azar.

La inflexió ja es podia començar a apreciar amb Leviatán, tot i que per mi va fer-se evident amb Tombuctú. És possible que a mesura que s'ha anat fent gran, hagi fet un gir vers l'amabilitat. No se li pot retreure, però ha perdut tot allò que per mi el feia interessant. A Bogeries de Brooklyn, per boca del personatge d'en Tom, fa una mena d'homenatge a dos escriptors als quals sempre m'havia recordat i que molt possiblement són dos dels seus referents: Edgar Allan Poe i Franz Kafka. Per separat mai m'han tornat boja, però la síntesi que en feia Auster em semblava magnífica. Ja no queda res d'això.

No tot és dolent, però. Gràcies a l'Auster he descobert indirectament l'obra de la seva dona: Siri Hustvedt. No és massa coneguda a Espanya però que jo sàpiga se'n poden trobar cinc llibres a les llibreries i biblioteques, tots publicats per Circe: Todo cuanto amé, En Lontananza, Los , ojos vendados, El hechizo de Lily y Dahl i Una súplica para Eros. No us els deixeu perdre, si més no, Todo cuanto amé.

Al pot petit hi ha la bona confitura

Aquest refrany sembla el consol dels baixets, dels petitons… Rera el refranys s’amaguen les grans veritats de la saviesa popular.

Ahir al vespre vaig acabar la lectura d’El mercader de alfombras de Phillip Lopate. No en sabia res d’aquest autor i molt possiblement no m’hauria fixat en aquest llibre de no ser perquè l’ha publicat una editorial que per a mi ha esdevingut sinònim de qualitat: Libros del Asteroide. Des que la vaig descobrir amb la lectura de Las dos inglesas y el amor de Henri Pierre Roché he seguit més o menys fidelment el seu reduït catàleg i bones edicions. No sé qui és el responsable de la línea editorial d’aquesta petita empresa, però té un gust literari excepcional i molt d’encert a l’hora de triar llibres. A ell o ella li devem la recuperació de l’obra de William Maxwell (Vinieron como golondrinas que ja vaig ressenyar al mes de gener), el ja esmentat Las dos inglesas y el amor (dut a la gran pantalla per François Truffaut), Robertson Davies (guanyador amb El quinto en discordia del Premi Llibreter) i ara aquest El mercader de alfombras.

La novel·la té una trama sociològica que resultarà familiar a tots els barcelonins i també a la resta de catalans: l’especulació immobiliària. Ambientada a la Nova York dels anys vuitanta, ens descriu el drama personal del personatge principal Cyrus Irani, propietari d’una botiga de catifes a qui li tripliquen el preu del lloguer del local. Aquesta situació el condueix irremeiablement cap a la crisi econòmica que l’obligarà a prendre decisions de futur i a renunciar a la vida tranquil·la que havia dut fins aquell moment.

Aquest és sols un petit resum que ens permet situar-nos en el context social de la novel·la, però a mi m’ha fet recordar tot el que ha passat i encara passa amb el comerç tradicional de Barcelona, les llibreries que han hagut de tancar per aquesta raó com la Cinc d’Oros i l’empobriment general del teixit comercial de les ciutats, en les quals no sols treballem sinó que també vivim

El passat dissabte, l’escriptora Marta Sanz comentava en un article d’opinó del País com totes les grans ciutats europees semblen clòniques. A totes hi ha les mateixes botigues de roba, discos, cadenes de restaurants, llibreries, etc. Molts ho atribueixen a la globalització, però l’especulació urbanística hi té molt a veure. El preu dels lloguers és tan abusiu que un emprenedor qualsevol amb moltes ganes i il·lusió no pot fer-hi front i per això tots els carrers importants de les principals ciutats estan plens de Burger Kings, Zaras, Mangos, MacDonalds, FNACs, Virgins…

Però no era d’això que volia parlar, sinó lloar la tasca editorial que està duent a terme una petita editorial, Libros del asteroide, demostrant que el bon gust i la feina ben feta es pot dur a terme amb petits pressupostos. Els lectors ens podem considerar afortunats de totes aquestes petites iniciatives editorials que estan sorgint a l’ombra de la concentració editorial. Petites editorials com la ja citada Libros del Asteroide, Gadir, Minúscula, Funambulista, Meteora, Angle i moltes altres aconsegueixen que les prestatgeries de les llibreries no siguin un paisatge tan desolador com el dels carrers comercials de les principals ciutats de la Vella Europa.

La primera vegada

No us heu demanat mai quin va ser el llibre que us va obrir les portes a la literatura? Jo ho recordo molt bé. Acabava de fer quinze anys i estava passant el dia 24 de juny a casa meva una mica refredada. La nit anterior havíem passat la revetlla de Sant Joan a casa d'un amic meu on hi havia una piscina i ens vam estar banyant. Evidentment vaig agafar un refredat d'0aquells d'estiu que em va durar força setmanes. Aquell memorable dia 24 em vaig llevar tard perquè me n'havia anat a dormir tard i em vaig despertar amb el cap enterbolit. No m'entengueu malament, no era ressaca (tenia quinze anys de llavors!) sinó una galipàndria que maldava per fer-se evident.

Així que vaig optar per quedar-me al llit. Estava de vacances (tot i que tenia les matemàtiques de 1r de BUP pel setembre) i com que no sabia què fer em vaig començar a llegir el darrer llibre que m'havia regalat el meu pare per Sant Jordi aquell any 1994.

El llibre en qüestió era Esmorzar a Tiffany's de Truman Capote en una edició de Columna Jove a la portada de la qual apareixia la imatge canònica d'Audrey Hepburn vestida de vellut negre i amb un collaret de perles. (Suposo que és per aquest motiu que el meu pare em va comprar el llibre. Dubto molt que sabés qui era Truman Capote.)

A partir de llavors ha estat un no parar. Recordo amb molta tendresa aquell llibre tot i que no és ni de lluny un dels meu preferits. He trigat més de deu anys en tornar a llegir un altre llibre de Capote, en aquest cas Música per camaleons traduït per Quim Monzó i publicat per Quaderns Crema. Conté un conte magistral “Taüts tallats a mà”, a banda d'una altre en què apareix una de les meves escriptores de capçalera: Willa Cather.

Des de llavors han seguit moltes lectures i lectures sobre lectures, però cap té el gust especial d’aquesta primera per allò de tast iniciàtic.