Un fet rellevant per a la literatura catalana ha passat relativament desapercebut per bona part de la població. Els dies 23 i 24 de març hi va haver un recital de poesia catalana traduïda a l’anglès al Baryshnikov Arts Center de Nova York amb tres rapsodes de luxe: Lou Reed, Patti Smith i Laurie Anderson. La iniciativa ha estat duta a terme per l’Institut Ramon Llull a través de les jornades Made in CataluNYa.
Per què aquest esdeveniment és important? Indubtablement perquè tres personalitats rellevants de la cultura nord-americana han donat veu a tot un seguit de poetes completament desconeguts no tan sols pel poble nord-americà, sinó que també per bona part del català. Que la poesia és un gènere la popularitat del qual es troba en franca decadència no crec que ho dubti ningú. Per aquesta raó és important fer actes públics que aconsegueixin tornar-la a embolcallar amb l’aureola màgica i transcendent que ha tingut durant bona part de la història de la humanitat. A més, el fet que en una ciutat amb una comunitat artística i intel·lectual tan important com Nova York la poesia catalana hagi estat protagonista per un dia, la fa una mica menys invisible.
Evidentment amb aquest acte no es llegiran molts més llibres de Ferrater, Foix, Palau i Fabre, Marçal… Principalment perquè l’espai natural d’aquests són els Països Catalans i sembla que la lectura preferida dels catalanoparlants són els monòlegs de Buenafuente. Allò que importa és que la poesia catalana, per unes hores, ha tornat a entrar a l’Olimp de l’alta cultura, el lloc on sempre ha merescut ser.
M’hauria agradat ser-hi i escoltar a en Lou Reed tot enfundat en cuir negre recitar els poemes de Gabriel Ferrater. Trobeu que hi pot haver un rapsode més suggeridor que aquest pels seus poemes? Potser sí, però ara mateix no se m’acudeix cap altre.
Aquell cap de setmana mitja Catalunya plorava literalment el comiat de Lluís Llach. De vegades sembla que volem definir Catalunya a través de tot allò que perdem o que creiem perdre. Llach deixarà d’actuar en directe, però ens continua quedant tota la seva producció, la qual és molt extensa. De la mateixa manera ens queda tota l’obra dels poetes catalans. Què se n’ha fet d’Espriu qui va ser tan llegit durant una etapa del Franquisme? La mort d’un autor no ha d’implicar necessàriament la mort de la seva obra. O és que després de la mort física el castigarem nosaltres amb la veritable mort: l’oblit?
Mai aconseguirem donar a conèixer la nostra literatura si ni tan sols la llegim nosaltres. El millor que ha donat la literatura catalana ha estat la poesia. La tenim a tocar, al nostre costat, i ni tan sols fem el gest de mirar-la. Potser serà necessari que vinguin de fora per ensenyar-nos el tresor que tenim a casa nostra.
Per què aquest esdeveniment és important? Indubtablement perquè tres personalitats rellevants de la cultura nord-americana han donat veu a tot un seguit de poetes completament desconeguts no tan sols pel poble nord-americà, sinó que també per bona part del català. Que la poesia és un gènere la popularitat del qual es troba en franca decadència no crec que ho dubti ningú. Per aquesta raó és important fer actes públics que aconsegueixin tornar-la a embolcallar amb l’aureola màgica i transcendent que ha tingut durant bona part de la història de la humanitat. A més, el fet que en una ciutat amb una comunitat artística i intel·lectual tan important com Nova York la poesia catalana hagi estat protagonista per un dia, la fa una mica menys invisible.
Evidentment amb aquest acte no es llegiran molts més llibres de Ferrater, Foix, Palau i Fabre, Marçal… Principalment perquè l’espai natural d’aquests són els Països Catalans i sembla que la lectura preferida dels catalanoparlants són els monòlegs de Buenafuente. Allò que importa és que la poesia catalana, per unes hores, ha tornat a entrar a l’Olimp de l’alta cultura, el lloc on sempre ha merescut ser.
M’hauria agradat ser-hi i escoltar a en Lou Reed tot enfundat en cuir negre recitar els poemes de Gabriel Ferrater. Trobeu que hi pot haver un rapsode més suggeridor que aquest pels seus poemes? Potser sí, però ara mateix no se m’acudeix cap altre.
Aquell cap de setmana mitja Catalunya plorava literalment el comiat de Lluís Llach. De vegades sembla que volem definir Catalunya a través de tot allò que perdem o que creiem perdre. Llach deixarà d’actuar en directe, però ens continua quedant tota la seva producció, la qual és molt extensa. De la mateixa manera ens queda tota l’obra dels poetes catalans. Què se n’ha fet d’Espriu qui va ser tan llegit durant una etapa del Franquisme? La mort d’un autor no ha d’implicar necessàriament la mort de la seva obra. O és que després de la mort física el castigarem nosaltres amb la veritable mort: l’oblit?
Mai aconseguirem donar a conèixer la nostra literatura si ni tan sols la llegim nosaltres. El millor que ha donat la literatura catalana ha estat la poesia. La tenim a tocar, al nostre costat, i ni tan sols fem el gest de mirar-la. Potser serà necessari que vinguin de fora per ensenyar-nos el tresor que tenim a casa nostra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada